15 de abril de 2007

 Els propers dies 17 i 18 d’abril la UGT del PV retrà un homenatge a Ernest Lluch dins del marc del II Congrés Societat, Treball i Llengua: la potenciació socioeconòmica de l’arc mediterrani, que tindrà lloc respectivament a València i a Gandia, i compta a la coorgantizació de la Fundació Ernest Lluch.

Amb aquest homenatge, l’acte d’obertura del qual contarà amb la presència del ministre d’Indústria Joan Clos, seguim els homenatges que oferim a les persones que han format part de la nostra història, bé perquè han estat afiliats nostres, bé perquè al llarg de la seua vida han col•laborat i ens han ajudat a portar endavant la lluita en defensa dels drets dels treballadors i de les treballadores, i de la recuperació i defensa del nostre poble, del nostre patrimoni cultural, lingüístic i artístic, que és de tots els valencians i les valencianes.

Fa més de cent anys, entre els objectius fundacionals de la UGT estava aconseguir el benestar dels treballadors. Es posava en marxa els fonaments d’allò que amb el temps s’havia de configurar com l’estat del benestar, de manera que la regulació de les condicions de treball, els mecanismes de seguretat social, i l’extensió d’eficients serveis que garantiren certs drets inqüestionables (educació, seguretat, educació, etc.) permeteren unes condicions de vida digna.

L’any 1982, quan Ernest Lluch és nomenat ministre de Sanitat a Espanya només el 62% de la població tenia cobertura sanitària. Quan va deixar el Ministeri de Sanitat en 1986, aquesta cobertura abastava el 99% dels espanyols. Hi havia portat endavant, sobre els principis d’universalitat, equitat i gratuïtat, el dret de tots els ciutadans i les ciutadanes a la sanitat pública.

Cándido Méndez, que fou un dels diputats socialistes que treballà en la Comissió Parlamentària on es va tramitar la Llei General de Sanitat, va dir en una entrevista: «...algunes decisions polítiques només poden analitzar-se des de la perspectiva que dóna el temps perquè els seus efectes immediats, per impactants o transcendents que puguen resultar, són insignificants al costat dels efectes que produeixen a llarg i mitjà termini en la societat. Aquest és el cas de la Llei General de Sanitat amb absoluta certesa».

Lluch és un model de ser humà amb una ampla i extensa cultura. La seua vida ha estat una constant demostració de les idees de llibertat, tolerància i passió pel coneixement. La defensa d’aquestes idees que van constituir el nucli de les seues preocupacions intel•lectuals i cíviques, és part essencial d’un llegat que ha de ser un compromís permanent per a tots nosaltres: una actitud constructiva i entusiasta davant el coneixement, la vida, la llibertat, el valor del debat i l’experiència, i la consciència respectuosa i tolerant basada en la decisió de la majoria dels ciutadans, sense la qual la justícia és impossible.

A més, Ernest Lluch és, en paraules del Vicent Soler «D’una valencianitat incontestable». Quan arribà amb 33 anys a València foragitat de la Universitat de Barcelona per motius polítics, s’arrelà com a ciutadà i s’implicà a fons en els moviments cívics i polítics per la recuperació de la llibertat, la democràcia i l’autogovern, fins al punt de ser un d’“Els 10 d’Alaquàs”, detingut per la policia i acusat de «luchar por el autogobierno del País Valenciano cuando se consigua la ruptura democrática».

Per això, valorava profundament aquelles estructures socioeconòmiques nascudes de la lliure decisió de caminar junts per buscar un futur millor. I en eixe aspecte Lluch creia en l’arc mediterrani com a motor econòmic, per projectar-se en benefici dels territoris, dels pobles i de la ciutadania. Però no només des de l’aspecte econòmic, sinó també pel seu paper com a eix civilitzador. Sabia que la gent de la mediterrània era gent més lliure, més espontània, plena de tradicions, història i cultura.

Per acabar, m’agradaria fer-ho amb unes paraules d’Ernest Lluch. Primer, unes que descobreixen tot un programari polític: «Hem de maldar perquè els flagells i les causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, si es tenen condicions i ganes». I per últim, unes del seu article de la Vanguardia de 4 d’agost de 2000, on escrivia respecte de l’assassinat per ETA del seu amic Juan Mari Jauregui: «Condemno totes les morts encara que ara resulti que coincideixo plenament en la manera de veure les coses amb aquest ciutadà de Legorreta i això fa que m’estremeixi amb un accent especial: han mort algú per pensar el que jo penso».
 
Durant la seua vida es va dedicar sempre des de les seues innumerables facetes vitals, des de la política, des de la universitat, des de la tribuna pública, etc., a aconseguir que la vida dels seus cociutadans fora millor. Per això, en 1975, durant el franquisme, membres de la “brigada políticosocial” el detingueren. L’any 2000, durant la democràcia, terroristes d’ETA l’assassinaren.

Signat: Elena Pineda i Caplliure, secretaria de cultura de la UGT-PV