Unión General de Trabajadores del País Valenciano

vtorrent

Vicent Torrent (València, 1945) és un musicòleg valencià, més conegut per la seua obra com a intèrpret de música tradicional amb el conjunt Al Tall.

Llicenciat en magisteri i músic autodidacta, de 1968 a 1972 va formar part (junt amb els germans Julio i Tico Balanzà) de l'Equip València-Folk, en el qual va començar a investigar en la tradició musical valenciana; en desfer-se eixe conjunt, l'any 1975 va fundar Al Tall junt amb Miquel Gil, Manolo Lledó i Manolo Miralles, este últim i Torrent els únics membres fundadors que continuen activament en el grup: Torrent, a banda de participar en la selecció i l'adaptació dels temes, és l'autor de la major part de les lletres originals, entre les quals Tio Canya o les del Quan el mal ve d'Almansa....


L'any 1986 va presidir el jurat del Concurso Nacional de Música Folk convocat pel Ministeri de Cultura i va ser nomenat president de l'Associació de Músics i Cantants Valencians. En 1989 va publicar La música popular, un breu assaig sobre les diferents realitzacions valencianes de la música tradicional, fruit de la seua experiència com a intèrpret i de la seua tasca d'investigació i divulgació des de la Conselleria de Cultura, RNE o els Tallers de Música Popular, dels quals va sorgir els discs de la Fonoteca de Materials. En 1992, durant un recés del grup, va publicar el seu únic disc en solitari, Rosa perduda, compost per cançons que se n'eixien de la línia dels Al Tall en el contingut, més íntim. El 2004 va rebre el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes de Silla. El divendres 8 de gener de 2016 l'Ajuntament de l'Alcúdia procedirà a lliurar la distinció de Fill Adoptiu com a “just reconeixement als seus mèrits en defensa de la cultura, les tradicions i la llengua de la nostra terra”

vtorrent

Vicent Torrent i Manolo Miralles, durant el concert de L'Auditori. Foto: Joan Parera/NacióLaFlama.cat

L'històric grup de música folk valencià Al Tall es va acomiadar de Barcelona amb un concert multitudinari a L'Auditori el 14 de febrer 2016

Vicent Torrent explica l’origen del “Tio Canya” 25-04-2016

Vicent Torrent, músic d’Al Tall i autor de la cançó “Tio Canya” ha explicat en la Fira del Llibre de València la gènesi d’una composició que ha esdevingut símbol en la discografia del grup i en tot el valencianisme reivindicatiu. Aquesta cançó compleix 40 anys, atès que forma part del segon disc del grup, editat el 1976. Torrent ha participat en un debat al voltant de l’Any Tio Canya, una mobilització a la qual s’han sumat desenes d’entitats cíviques i educatives en defensa de la llengua i de les reivindicacions valencianistes que van sorgir al fil de la transició democràtica, ara fa 40 anys. En el debat han participat el musicòleg Josep-Vicent Frechina, Josep-Vicent Collado, de la Falla Arrancapins –promotora de l’Any Tio Canya– i el periodista Manuel S. Jardí.

“Tio Canya és una crònica”, diu Vicent Torrent. “No es tractava de fer un discurs reivindicatiu, sinó de posar un espill davant del País perquè es mirara. M’alegra que la cançó desperte sentiments i emocions. Si, a més, aconseguira que augmentara el nivell de consciència del que jo anomene les zones valencianocallants, estaria molt bé”. En la geografia de la parla, Vicent Torrent distingeix entre “les zones valencianoparlants, les castellanoparlants i les valencianocallants”. La gent d’aquestes últimes seria la que s’expressa naturalment en valencià, però canvia al castellà a la primera de canvi davant l’interlocutor. Si canviaren l’actitud, la situació canviaria radicalment”.

Sobre la gènesi de la cançó del “Tio Canya”, Vicent Torrent explica que “conta una història familiar que jo havia viscut. A Torrent, el meu poble, la família parlava en valencià. Amb el temps una part se’n van traslladar a València, al barri de Quart. I es canviaren al castellà”. “Jo vaig estudiar als Escolapis, on també s’educava en castellà i en un entorn en què es reprimia expressar-se en valencià”. “Tio Canya no expressa només el menyspreu per parlar com parlàvem, sinó per cantar com cantàvem. Parla i cançó han sigut formes d’expressió bandejades”, diu l’autor.
Josep-Vicent Frechina remarca que “el llegat d’Al Tall és un revulsiu d’autoestima col·lectiva com a valencians”. Frechina ha repassat la trajectòria del grup en el seu estudi de la música autòctona. “A més, representa un puntal del procés de rehabilitació identitària, una invitació irrenunciable a l’estima del país, un mirall on veure’ns reflectits en una imatge d’insospitat atractiu”. Per a Frechina, poques campanyes de sensibilització lingüística poden competir amb l’eficàcia instructiva del Tio Canya. “Cap lliçó d’Història assolirà mai una penetració social del calat de l’aconseguida per ‘Quan el mal ve d’Almansa (1979)’; i difícilment trobarem una relació de geografia sentimental més ben parida que la que ens oferia ‘Darrer diumenge d’octubre’, per posar exemples eloqüents de la seua decisiva incidència popular”.

“Per Al Tall”, subratlla Frechina, “no només calia cantar en la llengua materna oral –el català de València–, sinó que també calia fer-ho en la llengua materna musical: la de la pròpia tradició. A més, el cançoner no s’havia de recuperar per intentar restaurar-lo i redifondre’l, sinó per interioritzar els seus mecanismes expressius i poder utilitzar-los en la creació de cançons noves adreçades al públic actual”.
Josep-Vicent Collado ha explicat algunes de les raons per a celebrar l’Any Tio Canya i ha citat un grapat de les múltiples i diverses entitats que s’han adherit. “L’any 1976, fa quaranta anys, a la cançó Tio Canya, Vicent Torrent pintava un panorama –un estat de la qüestió lingüística i social– reflecteix més o menys d’aquell moment: els inicis d’una transició a la democràcia després de quasi 40 anys de dictadura. Els besnéts més joves de la cançó encarnaven l’expectativa d’un futur millor i esperançat en què la gent no haguera de passar més per les humiliants situacions que afectaren al Tio Canya. Però heus ací que a hores d’ara pràcticament dia si, dia no –i el del mig– aquestes coses continuen passant. Així les coses, hem convingut en anomenar aquest acte ‘Tio Canya, encara’, amb un subtítol que seria: raons per celebrar l’Any del Tio Canya d’una manera reivindicativa”.

Iniciativa de la Falla Arrancapins, moltes entitats s’han adherit a la celebració i, a partir de la lletra del Tio Canya, organitzen múltiples activitats, també a les escoles. Collado ha informat que hi ha “més de 40 entitats adherides, des de comarques com Els Ports, la Plana o la Ribera, fins a València i l’àrea metropolitana, incloent les universitats públiques valencianes. Ara el repte està a involucrar les diverses institucions, a fi de celebrar un concert homenatge com a acte central”. El pintor Antoni Miró ha dissenyat una litografia commemorativa.
“La cançó de Tio Canya va ser un revulsiu i una senyal d’alarma potent davant la situació del valencià fa quaranta anys, quan ens anavem a menjar el món, semblava que començava tot després de morir-se Franco al llit, i ja ens havien furtat la cartera sense que ens n’assabentarem”, diu el periodista Manuel S. Jardí. “Era una època en que un dels eslògans proclamava que ‘el País Valencià el faran els mestres o no es farà’, una proclama que mai no ha passat, dissortadament, de les bones intencions. Ja tenen prou feina els mestres a les aules com per afegir-los la causa ‘normalitzadora’. Quaranta anys després, en el món educatiu, encara ens trobem reclamant ‘línies sioux o en valencià’, davant l’hegemonia absoluta del castellà i d’una falsa, irreal i demagògica cooficialitat del valencià”.

“Els últims 40 anys hem patit, a més del colp d’estat del 1981 –el de Milans del Bosch i Tejero–, els del 1978 i 1979 alegrement conegut com ‘la Batalla de València’, a la qual l’enyorat sociòleg Josep-Vicent Marquès va qualificar encertadament com una discreta massacre. Allò va fixar els marcs de referència, ben restrictius, per als actors polítics. Uns marges que mai s’han atrevit a creuar, davant l’amenaça de la caverna i d’eixa falsedat coneguda com el conflicte lingüístic”. Després de diagnòstics erronis i tractaments equivocats, “hem seguit amb la creació i activació de tota classe d’acadèmies d’estil decimonònic. Quan les generacions post-transició democràtica desembocaven en la societat de la informació i el món digital, ací parien una Acadèmia Valenciana de la Llengua. Que és com regalar a qui busca mobles d’Ikea un mobiliari d’estil Luis XIV”. I així, mentre a Catalunya “mantenen en relació als usos socials del català una situació que tampoc és per a llençar les campanes al vol, al País Valencià només un terç de la ciutadania parla el valencià a casa; el percentatge baixa en eixir al carrer”. “Sense mitjans de comunicació, sense els mitjans audiovisuals en valencià, sense un sistema que cohesione valors i formes d’entendre i compartir el món des de la pròpia llengua, plenament integrat en la societat digital, no hi ha res a fer”. “I amb les hostilitats ortogràfiques que practiquen les acadèmies a major glòria de la pròpia subsistència i manteniment, d’ací a no res descobrirem, espantats, que Joan Fuster, Enric Valor, Estellés i tota la resta escrivien en faltes d’ortografia”, ha reblat Jardí.

 

0
0
0
s2smodern